SORTIDA AL SANTUARI DE LA GLEVA I VIC

Un viatge magnífic per mi, ja que als dos llocs hi tinc llaços sentimentals que em fan sentir feliç de poder tornar-hi.
Però aquest cop ha estat un viatge ben diferent. M'he adonat que la ciutat de Vic la coneixia molt superficialment com sol passar a molts llocs on anem sovint. Gracies a la bona organització de la Dolors i a una bona guia que no tant sols ha donat informació si no que m'ha transmés el seu amor per la Ciutat dels Sants i els seus personatrges il·lustres, sobre tot Mossen Cinto ,com l'anomenen allí, i també la nostra estimada M. Àngels Anglada. Un veritable plaer trepitjar el carrer de la Riera i sobre tot la casa on va transcorrer part de la seva vida.
També l'oportunitat de visitar l'ajuntament, ha estat molt interessant. Veure les pintures d'en Sert amb un cromatisme totalment diferent del què coneixia fins aquest moment, una sorpresa amb contrast amb les de la catedral que em visitat finalment.
En fi un viatge molt profitós tant cultural com sentimentalment

SANTUARI DE LA GLEVA

SANTUARI DE LA GLEVA

On Mssen. Cinto Verdaguer fou destinat en el seu exili de Barcelona, en la seva Osona nartal.

LA GLEVA, testimoni de la nostre unió solemne, fara 50 anys el 16 d'agost. Unió solemne, si, com corresponia a l'època. Testimoni del nostre projecte de vida, realitzat plenament al consolidar-se amb els anys. Projecte amb roses i espines en el seu camí.

Avui, torno a ser a LA GLEVA envoltada d'amigues, no pas les mateixes d'aquell feliç dia, però amigues que m'ajuden amb el seu embolcall a soportar el gran enyor que sento en no tenir-te prop meu fisicament.
-El toni està amb tu, em diuen. Jo, ja ho sé, ho sento, et porto molt endins meu però, és que el teu físic no ets tu també? El teu físic, l'estoig únic que tenim per guardar tot el què som?
Aquest entranyable i bell enyor també sempre el portaré amb mi.

SANDÀLIES D'ESCUMA

La lectura de Sandàlies d'Escuma, ha estat un veritable plaer.
Un himne a la bellesa, una admirable descripció del mon helenístic bressol de la cultura occidental, i una apassionant història d'amor relatada amb sensibilitat, donant a conèixer els costums culturals, ètics i socials de lèpoca en què transcórren els fets.

Per fi, una magnífica descripció de l'amor incondicional de Glauca, una dona de tots els temps


Illa de Quios

JO, RETROBAVA

En cert sentit, passejant pels carrers de Sant Gervasi, jo retrobava a la meva admirada escriptora Mercè Rodoreda en la seva infància, jugant o llegint llibres de contes en el jardí de la torre on vivia i on fou particularment feliç envoltada de flors i estimada pels seus pares i avi matern. Vull dir que també me l'imaginava en el marc d'aquell carrer estret i sense sortida, actualment paral·lel al carrer Balmes per on aleshores baixava una riera, escapant-se de la mà del seu avi, corrent i saltant, entremaliada com era, buscant la llibertat que li mancava degut a la protecció d'aquest avi que presidí la seva infància amable i com màgica.
Però no puc evitar la visió d'una Mercè adolescent, trista i desencisada als 12 anys, per la mort de l'avi i l'arribada d'un oncle llunyà vingut d'Amèrica que trastocà el petit nucli familiar

SANDALIES D'ESCUMA CAPÍTOL VII

SEMBLAVA UN SOMNI

Semblava un somni, pensava passejant pel jardi. Tot i que érem en plena tardor una rosa porpra, solitària i arrogant destacava entre la vegetació de tons grocs, rojos i verds esmorteïts. Les fulles seques, que el vent havia arrabassat dels arbres deixant-los mig despullats, formaven una meravellosa catifa per aquesta orgullosa rosa que s'erigia reina del del jardí gracies a la seva voluntat de viure tot i les inclemències d'una tardor exageradament freda.
Jo, amiga de les roses i les seves aromes et vaig donar les gracies per aquesta prodigiosa visió que talment semblava un somni

SANDALIES D'ESPUMA Capítol 6

MIRADA D'ENVEJA I ESPERANÇA

Visc en un barri on la gent ens hem anat fent grans i molts ja han desaparegut.
Al sortir de casa, m'adono que davant meu, una parella que fa temps ha perdut la joventut i l'energia, caminen agafadets de la mà ajudant-se l'un a l'altre. És una imatge tan tendre! L'enveja s'apodera de mi. Jo, ja no tinc aquesta mà per repenjar-me. Aleshores, aparto la mirada fugint d'aquesta entendridora visió i avanço la parella, aixeco el cap i segueixo endavavant per anar a buscar l'alegra rialla de la meva neta que m'està esperant més enllà plena de la vitalitat que transpira per tots els pòrus del seu cos de 18 anys.

PALAU DE LES FADES

Feia un dia meravellós, el bosc semblava descansar en el més gran dels silencis. De cop i volta una forta ventada va fer estremir els arbres separant les branques i una esplanada aparegué al meu davant. Jo, atónita amb ulls com taronges vaig veure al bell mig un palau de somni. Tot ell era de cristall, els raigs de sol s'hi reflectien formant una aurèola de mil colors, però deixant veure el seu interior. Les taules, els plats, les cadires, els llits, tot era de cristall, les gerres i les tasses tenien les nanses de pedres precioses com les potes dels llits, i les flors guarnien totes les cambres. No veia ningú dins el palau fins que vaig apercebre que al voltant de la taula en cada cadira brillava una llumeta excepte en una en què hi seia una noia molt jove que no parava de plorar. Els plats eren plens de dolços i altres llaminadures però el de la noieta que plorava era ple de les seves llàgrimes. Aleshores vaig comprendre que era el PALAU DE LES FADES i cada llumeta era la seva vareta màgica, elles eren transparents com la seva ànima. La joveneta que plorava no era pas una presonera sinó una fada molt mandrosa que aquell dia no havia fet cap bona obra i no podia ser transparent i tant sols podia menjar les seves propies llàgrimes.