PALAU DE LES FADES

Feia un dia meravellós, el bosc semblava descansar en el més gran dels silencis. De cop i volta una forta ventada va fer estremir els arbres separant les branques i una esplanada aparegué al meu davant. Jo, atónita amb ulls com taronges vaig veure al bell mig un palau de somni. Tot ell era de cristall, els raigs de sol s'hi reflectien formant una aurèola de mil colors, però deixant veure el seu interior. Les taules, els plats, les cadires, els llits, tot era de cristall, les gerres i les tasses tenien les nanses de pedres precioses com les potes dels llits, i les flors guarnien totes les cambres. No veia ningú dins el palau fins que vaig apercebre que al voltant de la taula en cada cadira brillava una llumeta excepte en una en què hi seia una noia molt jove que no parava de plorar. Els plats eren plens de dolços i altres llaminadures però el de la noieta que plorava era ple de les seves llàgrimes. Aleshores vaig comprendre que era el PALAU DE LES FADES i cada llumeta era la seva vareta màgica, elles eren transparents com la seva ànima. La joveneta que plorava no era pas una presonera sinó una fada molt mandrosa que aquell dia no havia fet cap bona obra i no podia ser transparent i tant sols podia menjar les seves propies llàgrimes.