JO, RETROBAVA

En cert sentit, passejant pels carrers de Sant Gervasi, jo retrobava a la meva admirada escriptora Mercè Rodoreda en la seva infància, jugant o llegint llibres de contes en el jardí de la torre on vivia i on fou particularment feliç envoltada de flors i estimada pels seus pares i avi matern. Vull dir que també me l'imaginava en el marc d'aquell carrer estret i sense sortida, actualment paral·lel al carrer Balmes per on aleshores baixava una riera, escapant-se de la mà del seu avi, corrent i saltant, entremaliada com era, buscant la llibertat que li mancava degut a la protecció d'aquest avi que presidí la seva infància amable i com màgica.
Però no puc evitar la visió d'una Mercè adolescent, trista i desencisada als 12 anys, per la mort de l'avi i l'arribada d'un oncle llunyà vingut d'Amèrica que trastocà el petit nucli familiar

SANDALIES D'ESCUMA CAPÍTOL VII

SEMBLAVA UN SOMNI

Semblava un somni, pensava passejant pel jardi. Tot i que érem en plena tardor una rosa porpra, solitària i arrogant destacava entre la vegetació de tons grocs, rojos i verds esmorteïts. Les fulles seques, que el vent havia arrabassat dels arbres deixant-los mig despullats, formaven una meravellosa catifa per aquesta orgullosa rosa que s'erigia reina del del jardí gracies a la seva voluntat de viure tot i les inclemències d'una tardor exageradament freda.
Jo, amiga de les roses i les seves aromes et vaig donar les gracies per aquesta prodigiosa visió que talment semblava un somni

SANDALIES D'ESPUMA Capítol 6

MIRADA D'ENVEJA I ESPERANÇA

Visc en un barri on la gent ens hem anat fent grans i molts ja han desaparegut.
Al sortir de casa, m'adono que davant meu, una parella que fa temps ha perdut la joventut i l'energia, caminen agafadets de la mà ajudant-se l'un a l'altre. És una imatge tan tendre! L'enveja s'apodera de mi. Jo, ja no tinc aquesta mà per repenjar-me. Aleshores, aparto la mirada fugint d'aquesta entendridora visió i avanço la parella, aixeco el cap i segueixo endavavant per anar a buscar l'alegra rialla de la meva neta que m'està esperant més enllà plena de la vitalitat que transpira per tots els pòrus del seu cos de 18 anys.

PALAU DE LES FADES

Feia un dia meravellós, el bosc semblava descansar en el més gran dels silencis. De cop i volta una forta ventada va fer estremir els arbres separant les branques i una esplanada aparegué al meu davant. Jo, atónita amb ulls com taronges vaig veure al bell mig un palau de somni. Tot ell era de cristall, els raigs de sol s'hi reflectien formant una aurèola de mil colors, però deixant veure el seu interior. Les taules, els plats, les cadires, els llits, tot era de cristall, les gerres i les tasses tenien les nanses de pedres precioses com les potes dels llits, i les flors guarnien totes les cambres. No veia ningú dins el palau fins que vaig apercebre que al voltant de la taula en cada cadira brillava una llumeta excepte en una en què hi seia una noia molt jove que no parava de plorar. Els plats eren plens de dolços i altres llaminadures però el de la noieta que plorava era ple de les seves llàgrimes. Aleshores vaig comprendre que era el PALAU DE LES FADES i cada llumeta era la seva vareta màgica, elles eren transparents com la seva ànima. La joveneta que plorava no era pas una presonera sinó una fada molt mandrosa que aquell dia no havia fet cap bona obra i no podia ser transparent i tant sols podia menjar les seves propies llàgrimes.

DESFILADA DE SANT MEDIR

En sortir del Metro de Fontana m'ha sorprès una gran saragata de trompetes i tambors i la cridòria de la mainada de diferents escoles que son al carrer malgrat el fret i la pluja que pacientment mulla la ciutat.
El terra és una catifa de caramels de mil colors. Tota la quitxalla, equipats amb roba per la pluja, porta bosses a les mans per intentar entomar el màxim de llaminadures que els llencen des de els carruatges els pelegrins complint amb la dolça tradició de la desfilada de Sant Medir.
El 3 de març, cada any, l'antiga Vila independent de Gracia, envaeix els carrers amb caramels, bandes de música entusiastes, carruatges guarnits, plens de gent alegra i cavalls lluents amb genets arrogants. És una festa en què hi participen nombroses colles de Gracia, Sarrià i Sants, ara ja barris de Barcelona, formant una desfilada espectacular seguint la tradició que comença l'any 1830 quan un forner agraït per una prometença feta al Sant va decidir fer una peregrinació a l'ermita de Sant Medir.
No us descriuré amb detall la gent dels carruatges perquè aquest any fent un dia plujós no anaven pas massa lluïts i tampoc faré esment dels que no son de tir animal perquè crec que desllueixen la desfilada