BOSSA DE REGAL

BOSSA DE REGAL

Havia passat unes delicioses vacances a casa la Neus, però l'hora d'anar cap a casa i enfrontar-me amb la meva realitat "la soledat", havia arribat. Ja feia un any que vivia sola i no aconseguia adaptar-me a la nova etapa de la meva vida. La Neus que estava al corrent del què em passava, uns instants abans de marxar em va donar una bossa com a regal de comiat: Són petits records de la teva estada aquí, vidrets de colors, petxines, i pedretes decoratives, no l'obris fins que arribis a casa no fos cas que et caiguessin.
En arribar a casa el primer que vaig fer va ser obrir la bossa i buidar-la. Efectivament hi havia el què m'havia dit la Neus, records recollits a la platja, però al fons en lloc d'un cartó hi havia un sobre amb dos fotografies antigues de quan la Neus i jo erem unes nenes i dues d'actuals de la meva estança a Palamós, també un paper molt bonic amb un escrit que tot sovint llegeixo.

Solament els que no saben contemplar un arbre, una flor, els estels, una posta de sol, o valorar el tresor d'una amistat, només aquets estan sols.

Gracies Neus, tu ets un tresor.

Carme

CANÇÓ DE BRESSOL

Son soneta viene aquí
a la vora del coixí

quan la soneta vindrà

el meu nen s'adormirà

JO VOLAVA INGRÀVID

Roques abruptes
esculls misteriosos
i jo, ingràvid
volava i volava
entre núvols de peixos

EL SILENCI

En un dia fret d'hivern, amics i familia, preparats per anar a esquiar, varem emprendre el viatge cap a la neu.
No en sabiem pas gaire d'aquest esport, sobretot els pares que ens hi haviem posat de grans per acompanyar els fills, encara en edat de no anar sols.
La Collada de Tosses, quin patir! amb tants giravolts i mig glaçats. Per fi varem arribar a l'estació d'esquí, un lloc de dificil accés situat camí d'Andorra, "La Vinyola", no massa concorregut segurament per ser les pistes per gent com nosaltres, principiants. Tanmateix el lloc era magnífic
Les ganes de gaudir també. Tots varem preparar-nos per començar l'aventura. Botes, gorres,ulleres, etc... La quitxalla no parava de fer xivarri, tot era alegria. Jo, mirant que a ningú no els faltés res, vareig quedar-me enrederida i vaig ser la última a remuntar la muntanya. Un cop a dalt ja tothom baixava per la pista, o sia que em vaig quedar ben sola en la immensitat d'un silenci que es deixava sentir, el cel era d'un blau intens i les muntanyes que m'envoltaven com un mar blanc quiet i silenciós. Em vaig senteir tant petita i al mateix temps tant gran! Era un sentiment de ser i no ser, de formar part de la natura.

Sempre més davant la imatge de muntanyes nevades apareix molt dins meu aquest sentiment de plenitud. Un balsem per l'ànima.

FONTS DE LA PLANA

Els prats i arbredes
fressats camins de molsa
marges d'orenga
i la conçó profunda
de les fonts estimades

Els camps verdíssims
esquitxats de roselles
roures, pollancres
vestits de noves fulles
Quin gaudir la natura!

VIVENCIES

Mentre la mainda vivíem poc o molt, protegits, al jardí de la infantesa, bé ens adonàvem a través de les clarianes i esquerdes de la lluita tenaç i difícil que molta gent duia a teerme

El pare treballava tot el dia al taller que acabada la guerra va poder remuntar gracies a l'ajuda del seu cxunyat i un bon amic, que avui encara som com família. Des de el primer moment va anar tenint feina, però per a ell no tant sols no existien les vacances si no que molts diumenges treballava a porta tancada per aprofitar el corrent elèctric que l'hi impedia fer-ho altres dies degut a les restriccions que patiem. La mare amoïnada li deia: Quim, si t'atrapen treballant avui segur que rebràs una multa o el pitjor que et tancaran el taller. Ell, sense deixar de treballar responia: si no aprofito la llum i no puc entregar la feina, ja he rebut. Recordo els mobles per aparells de radio que feia per un client italià. És així com en va aconseguir un de magnífic amb el qual els tiets Àngel, Franciso, Jaume i el pare, fent un cercle al seu voltant i una manta al damunt perquè no se sentís des de el carrer els pips, pips, que feia l'onda curta, podien escoltar al General Degaulle, o saber la realitat de com seguia la segona guerra mundial. També recordo l'angoixa de la mare mentre duraven aquestes sessions.