EL SILENCI

En un dia fret d'hivern, amics i familia, preparats per anar a esquiar, varem emprendre el viatge cap a la neu.
No en sabiem pas gaire d'aquest esport, sobretot els pares que ens hi haviem posat de grans per acompanyar els fills, encara en edat de no anar sols.
La Collada de Tosses, quin patir! amb tants giravolts i mig glaçats. Per fi varem arribar a l'estació d'esquí, un lloc de dificil accés situat camí d'Andorra, "La Vinyola", no massa concorregut segurament per ser les pistes per gent com nosaltres, principiants. Tanmateix el lloc era magnífic
Les ganes de gaudir també. Tots varem preparar-nos per començar l'aventura. Botes, gorres,ulleres, etc... La quitxalla no parava de fer xivarri, tot era alegria. Jo, mirant que a ningú no els faltés res, vareig quedar-me enrederida i vaig ser la última a remuntar la muntanya. Un cop a dalt ja tothom baixava per la pista, o sia que em vaig quedar ben sola en la immensitat d'un silenci que es deixava sentir, el cel era d'un blau intens i les muntanyes que m'envoltaven com un mar blanc quiet i silenciós. Em vaig senteir tant petita i al mateix temps tant gran! Era un sentiment de ser i no ser, de formar part de la natura.

Sempre més davant la imatge de muntanyes nevades apareix molt dins meu aquest sentiment de plenitud. Un balsem per l'ànima.